Where is home?



We live very far from my home town. I mean very far. As far as we could have gone. I even told my parents when we moved to New Zealand, ‘Look, if we move again we will get closer to you!’. I was born in the northeast of Spain, Catalonia, and New Zealand is completely opposite in the globe.

I always liked adventure, so when the opportunity arose to move to New Zealand I didn’t blink twice and I told my husband ‘of course we are going!’. In the last six years here I have worked, had one child, been a full-time-mom, made some really good friends, bought land, build a house and even applied for citizenship. It looks like we are quite settled. But, are we? In the back of our minds we have always wondered what the future would hold for us, where we would end up living, none of us being born here and actually coming from different parts of the world – my husband is not Spanish.

Lately I have been feeling more strongly than in the past this urge or need to go back to my origins, to connect with my roots again. I have started feeling very strongly that I want to spend quality time with my grandparents, to ask them about their stories, to actually get to know them. And then, I would love for my daughter to connect with her grandparents, her great-grandparents while they are still with us.

Yesterday a friend wrote something in her facebook wall that is so appropriate here. We all have heard that home is where your heart is but she said her heart was split into so many places all over the world. It has been subtle for me but it is getting stronger. Whatever we end up doing we will leave amazing friendships behind, or loved family members. Although this is quite usual for some – my husband’s family live scattered in the US and they moved even over oceans when he was a child – , my family didn’t move much, all of them still live where they were born or close by, all of them in the same place or not far. This makes me feel a very strong connection to the place where I lived for all my childhood and teen years, where all my family still is, and some childhood friends too. And even though I have thought for a long time that I wouldn’t go back, that adventure lied ahead, I am not that sure anymore. The ‘never say never’ saying is resonating in my ears these days, when I wonder where home is and where I would like to be now.

Is this part of getting older? Does it come with having kids? Has it just come down to me now who I am and where I come from? I don’t know, but lately I have found other people in similar situations. We all followed adventure and/or love, we all crossed oceans, but there is always a voice calling us back. Whether we finally go back or not is another story thought. Are we going to go back? Maybe, maybe not. But now I also wonder how it will be for her, our daughter. She was born in New Zealand but she doesn’t have extended family here, although she would definitely leave good friendships behind if we decided to leave. Would she feel a strong connection with this marvellous land in the antipodes even if we went back to Europe? Would she have the need to come back later in her life to figure out the same questions I am now pondering for myself?  Whatever we do, New Zealand will definitely be part of her and her story, and ours too, and it has definitely been home for us and it still is, while we try to find out what the future holds.






Getting dirty or learning?

pexels-photo-542556.jpegI used to be a bit averse to my daughter getting very dirty. I suffered for her clothes, for having to give her a bath afterwards, for the house. My priorities have change and for that I have to thank, among other things, Playcentre. This is quite a unique organisation of early childhood education centres run by parents, set up in New Zealand many years ago. I learned a lot just attending one of the centres but best of all, they offer free education for families in order to learn all together and have the knowledge to contribute running the centres.

So going back to messy play… the other day, looking through some old things, we found some poster paints that we had forgotten about. Instantly my daughter felt like using them, so when in the past I would have doubted, I confidently thought ‘yes, we just need to find the right place and set it up appropriately’. That meant setting the painting things in an old coffee table that we had put outside just for these purposes, and taking her clothes off. I still couldn’t avoid telling her to paint only on the paper (I won’t next time!) but after a while, there was paint in her body and she had also painted the climbing fort she has next to the ‘messy table’.

I thought ‘cool, she is having fun, exploring her body, changing it, decorating her fort… lots of learning going on!’. So I was even a bit proud of myself for having changed my mind set about messy play, painting her skin and even things like the fort. It was very interesting to see my husband’s reaction though. He didn’t like it. He reminded me of myself a while back and I totally understand why he didn’t like it – when not used to it and when not understanding the learning that is going on it just seems an inappropriate thing to do, painting herself and the already ok-looking fort. But then, think about it. It was non-toxic poster paint, totally washable. Even on the fort, exposed to rain and sun, it wouldn’t last for long. And what if it did? It is her fort, isn’t she allowed to decorate it the way she wants? I think yes.

I enjoyed watching her immerse on delicately painting different parts of her body in different colours. There was a lot concentration, fine motor skills work, experimenting with her image. The learning was amazing and she wasn’t hurting anyone or anything so, why not? I often find myself going back to this idea of ‘if she is not hurting anything or anyone then it is probably ok’, which I found in ‘It’s OK not to share… and other renegade rules for raising competent and compassionate kids’ by Heather Shumaker.

Still we had to ask her not to come in the house with the paint. Some things cannot be done and that is totally ok – even necessary to understand how our social world works -, but we need to let them find the space (that means the place, time and way that doesn’t hurt anyone or anything) to do as much as they need for it is their right to do what they want with their life and to learn the things that interest them in the way they find appropriate. So as much as we can, let’s let them be messy. It is not just about getting dirty, it is learning through being messy. And if doing it at home it is too much for some of us, then let’s find a space where they can do it. I found Playcentre and now I feel very comfortable with it at home too.

Dormint al seu costat

bedsharing_square200Obro el ulls i la trobo mirant-me. Em somriu i després m’agafa el nas i riu. Ens abracem i estem una estona més al llit, tranquil·les. Al final té ganes d’aixecar-se, s’asseu i saluda les gosses amb la mà, i riu més. Veu al papa al meu costat i s’hi tira al damunt, amb un somriure grandiós.

Sí, estic cansada i tinc més son, però tinc un somriure a la cara igualment (no cada dia però gairebé sempre!). Així és compartir el llit amb la nostra filla. Ens despertem més o menys així cada dia. Ha canviat i anirà canviant, però el que no canvia és obrir el ulls i veure-la, feliç, al nostre costat. I no ho canviaria per res del món. Ni per més hores de son, ni per més temps per a mi. Per res.

Entenc les raons per les quals la majoria de pares del món occidental no ho fan. Entenc que sol ser per conveniència, conveniència pels pares. A vegades també volem que els petits i petites siguin independents, ens preocupa que sempre vulguin estar al nostre costat i no volar. Però aquesta és una idea falsa. Recordem que els nadons neixen amb només un 25% del volum cerebral d’un adult. Els nadons no estan, en absolut, biològicament preparats per ser individus autònoms. La seva existència només té sentit al costat de la mare, i tot el seu entorn és únicament el cos matern. La independència ja arribarà, quan sigui hora.

Dormir en habitacions separades també és un estàndard cultural que sovint no posem en dubte. Però, què faríem si visquéssim al bosc, si fóssim “silvestres”? Deixaríem els nostres fills i filles dormint lluny de nosaltres? No. La qüestió és que evolutivament, tant fills com mares estem preparats per dormir a prop l’un de l’altre, no separats. El contacte físic, sentir com respirem, com ens movem a la nit, són aspectes importants pel correcte desenvolupament dels nadons, pel vincle mare-fill, i pel benestar de la pròpia mare. Un dels pioners en l’estudi del son de mares i nadons, James McKenna, ho posa així en un article publicat a Neuroanthropology:

Les respostes neurològiques dels nadons als olors materns, moviment i tacte redueixen els plors i regulen de manera positiva la respiració, temperatura, absorció de calories, nivells d’hormones de l’estrès, sistema immunitari i oxigenació del nadó. […] A no ser que es faci de manera perillosa, dormir al costat de la mare és bo pels infants. La raó per la qual això passa és perquè… és el que se suposa que ha de passar.

A més, dormir a prop de la mare redueix la probabilitat de síndrome de la mort sobtada infantil (SIDS en anglès) si es fa de manera segura. Un dels fets que es creu que en pot ser la causa és que els infants que dormen al costat de la mare es desperten més sovint. Tot i que d’entrada això pot semblar un desavantatge per la mare, no ho és,  ja que és molt més fàcil donar el pit estirada que haver-se d’aixecar i despertar completament per atendre un nadó que està lluny o fins i tot en una altra habitació. A més, si ens forcem a dormir separats, el cansament pot portar-nos a provar estratègies com per exemple deixar plorar els infants fins que s’adormin, amb conseqüències dolentes pel desenvolupament físic i emocional del nadó i pel nostre vincle. Dormir junts, o molt a prop, afavoreix l’alletament de nit, el descans de la mare i en definitiva, el benestar de tots.

Dormir amb la nostra filla és tan natural com menjar. No podria imaginar fer-ho de qualsevol altra manera. No puc pensar en cap raó per la qual no ho faria. Com es podria sentir segura estant sola en una habitació fosca i silenciosa? Fins i tot nosaltres, adults, escollim dormir acompanyats de persones amb qui estem a gust, si podem. Perquè hauríem de privar als més petits de fer el mateix? Com diu el pediatre Carlos González: “Dormir sols és una costum que tenen alguns humans entre els 5 i els 20 anys.” Espero que molts pares, mares i nadons gaudeixin d’aquests primers anys dormint junts.

mama silvestre

mamasilvestre_square200mama silvestre f. Femella amb un o més fills, que cria de manera conscient però instintiva, i lliure dels valors i normes sobre la criança establerts en una societat.

Aquesta és la definició que he decidit donar a “mama silvestre” i que explica, per tant, perquè és aquest i no un altre el nom del blog que avui començo. No fan falta més explicacions sobre el significat de “mama”, simplement és la manera col·loquial que utilitzem en lloc de “mare”, tant en català com en altres llengües. “Silvestre” té dos significats, ambdós apropiats pel tema del blog.

La primera entrada per “silvestre”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “Pertanyent als boscos, que es cria naturalment als boscos i als camps”. Tot i que jo, i probablement totes les mares que llegiran aquest blog, no vivim al bosc, sí que podem prendre decisions sobre la maternitat imaginant què faríem si realment hi visquéssim. Sovint, quant haig de decidir com afrontar una nova situació com a mare, em trobo preguntant-me “Què faria si visquéssim al bosc?”. Encara que en moltes ocasions decideixi no fer allò que faria si visqués al bosc, aquesta pregunta em permet reflexionar i escollir la resposta de forma conscient i no simplement triar de manera automàtica allò que és acceptat a la societat on visc o el que fan les persones que conec, o el que he llegit en tal llibre.

La segona entrada de “silvestre” és “Mancat de cultura”. Potser sembla una mica radical, ja que acostumem a confondre ser culte per ser savi i fins i tot per ser intel·ligent, i per tant, “Mancat de cultura” sona força malament; però és la definició perfecte per les meves idees sobre la maternitat (quan parlo de cultura em refereixo sobretot a la següent definició: Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble). Tant les necessitats dels nadons com l’instint matern són productes de l’evolució, i són el que són per tal de garantir la supervivència de l’espècie en el medi on ha evolucionat. Les persones d’avui dia no som diferents als humans caçadors recol·lectors que van viure fa milers d’anys, i per tant, les condicions que han garantit un desenvolupament físic i emocional dels infants òptim són les mateixes. És a dir, les necessitats dels nadons i l’instint matern continuen profundament lligats, independentment de l’entorn i de la cultura de la societat on visquem. Substituir els instints per valors o normes culturals és perillós ja que no podem saber quin impacte tindran en el desenvolupament dels infants.

Tot i pensar en la maternitat com un procés instintiu, també he volgut deixar clar que ho veig com un procés conscient. Deixar fluir l’instint no significa no reflexionar sobre les decisions que es prenen. Les meves idees sobre la maternitat també van molt lligades a la reflexió i a la consciència. Escoltar l’instint no és contradictori amb ser conscients del que fem i perquè ho fem, i en pensar en les conseqüències de les nostres eleccions. La consciència ens permet ser més coherents, viure més cada moment i gaudir més de la maternitat.