Obro el ulls i la trobo mirant-me. Em somriu i després m’agafa el nas i riu. Ens abracem i estem una estona més al llit, tranquil·les. Al final té ganes d’aixecar-se, s’asseu i saluda les gosses amb la mà, i riu més. Veu al papa al meu costat i s’hi tira al damunt, amb un somriure grandiós.

Sí, estic cansada i tinc més son, però tinc un somriure a la cara igualment (no cada dia però gairebé sempre!). Així és compartir el llit amb la nostra filla. Ens despertem més o menys així cada dia. Ha canviat i anirà canviant, però el que no canvia és obrir el ulls i veure-la, feliç, al nostre costat. I no ho canviaria per res del món. Ni per més hores de son, ni per més temps per a mi. Per res.

Entenc les raons per les quals la majoria de pares del món occidental no ho fan. Entenc que sol ser per conveniència, conveniència pels pares. A vegades també volem que els petits i petites siguin independents, ens preocupa que sempre vulguin estar al nostre costat i no volar. Però aquesta és una idea falsa. Recordem que els nadons neixen amb només un 25% del volum cerebral d’un adult. Els nadons no estan, en absolut, biològicament preparats per ser individus autònoms. La seva existència només té sentit al costat de la mare, i tot el seu entorn és únicament el cos matern. La independència ja arribarà, quan sigui hora.

Dormir en habitacions separades també és un estàndard cultural que sovint no posem en dubte. Però, què faríem si visquéssim al bosc, si fóssim “silvestres”? Deixaríem els nostres fills i filles dormint lluny de nosaltres? No. La qüestió és que evolutivament, tant fills com mares estem preparats per dormir a prop l’un de l’altre, no separats. El contacte físic, sentir com respirem, com ens movem a la nit, són aspectes importants pel correcte desenvolupament dels nadons, pel vincle mare-fill, i pel benestar de la pròpia mare. Un dels pioners en l’estudi del son de mares i nadons, James McKenna, ho posa així en un article publicat a Neuroanthropology:

Les respostes neurològiques dels nadons als olors materns, moviment i tacte redueixen els plors i regulen de manera positiva la respiració, temperatura, absorció de calories, nivells d’hormones de l’estrès, sistema immunitari i oxigenació del nadó. […] A no ser que es faci de manera perillosa, dormir al costat de la mare és bo pels infants. La raó per la qual això passa és perquè… és el que se suposa que ha de passar.

A més, dormir a prop de la mare redueix la probabilitat de síndrome de la mort sobtada infantil (SIDS en anglès) si es fa de manera segura. Un dels fets que es creu que en pot ser la causa és que els infants que dormen al costat de la mare es desperten més sovint. Tot i que d’entrada això pot semblar un desavantatge per la mare, no ho és,  ja que és molt més fàcil donar el pit estirada que haver-se d’aixecar i despertar completament per atendre un nadó que està lluny o fins i tot en una altra habitació. A més, si ens forcem a dormir separats, el cansament pot portar-nos a provar estratègies com per exemple deixar plorar els infants fins que s’adormin, amb conseqüències dolentes pel desenvolupament físic i emocional del nadó i pel nostre vincle. Dormir junts, o molt a prop, afavoreix l’alletament de nit, el descans de la mare i en definitiva, el benestar de tots.

Dormir amb la nostra filla és tan natural com menjar. No podria imaginar fer-ho de qualsevol altra manera. No puc pensar en cap raó per la qual no ho faria. Com es podria sentir segura estant sola en una habitació fosca i silenciosa? Fins i tot nosaltres, adults, escollim dormir acompanyats de persones amb qui estem a gust, si podem. Perquè hauríem de privar als més petits de fer el mateix? Com diu el pediatre Carlos González: “Dormir sols és una costum que tenen alguns humans entre els 5 i els 20 anys.” Espero que molts pares, mares i nadons gaudeixin d’aquests primers anys dormint junts.

mama silvestre f. Femella amb un o més fills, que cria de manera conscient però instintiva, i lliure dels valors i normes sobre la criança establerts en una societat.

Aquesta és la definició que he decidit donar a “mama silvestre” i que explica, per tant, perquè és aquest i no un altre el nom del blog que avui començo. No fan falta més explicacions sobre el significat de “mama”, simplement és la manera col·loquial que utilitzem en lloc de “mare”, tant en català com en altres llengües. “Silvestre” té dos significats, ambdós apropiats pel tema del blog.

La primera entrada per “silvestre”, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “Pertanyent als boscos, que es cria naturalment als boscos i als camps”. Tot i que jo, i probablement totes les mares que llegiran aquest blog, no vivim al bosc, sí que podem prendre decisions sobre la maternitat imaginant què faríem si realment hi visquéssim. Sovint, quant haig de decidir com afrontar una nova situació com a mare, em trobo preguntant-me “Què faria si visquéssim al bosc?”. Encara que en moltes ocasions decideixi no fer allò que faria si visqués al bosc, aquesta pregunta em permet reflexionar i escollir la resposta de forma conscient i no simplement triar de manera automàtica allò que és acceptat a la societat on visc o el que fan les persones que conec, o el que he llegit en tal llibre.

La segona entrada de “silvestre” és “Mancat de cultura”. Potser sembla una mica radical, ja que acostumem a confondre ser culte per ser savi i fins i tot per ser intel·ligent, i per tant, “Mancat de cultura” sona força malament; però és la definició perfecte per les meves idees sobre la maternitat (quan parlo de cultura em refereixo sobretot a la següent definició: Conjunt dels símbols, valors, normes, models d’organització, coneixements, objectes, etc., que constitueixen la tradició, el patrimoni, la forma de vida, d’una societat o d’un poble). Tant les necessitats dels nadons com l’instint matern són productes de l’evolució, i són el que són per tal de garantir la supervivència de l’espècie en el medi on ha evolucionat. Les persones d’avui dia no som diferents als humans caçadors recol·lectors que van viure fa milers d’anys, i per tant, les condicions que han garantit un desenvolupament físic i emocional dels infants òptim són les mateixes. És a dir, les necessitats dels nadons i l’instint matern continuen profundament lligats, independentment de l’entorn i de la cultura de la societat on visquem. Substituir els instints per valors o normes culturals és perillós ja que no podem saber quin impacte tindran en el desenvolupament dels infants.

Tot i pensar en la maternitat com un procés instintiu, també he volgut deixar clar que ho veig com un procés conscient. Deixar fluir l’instint no significa no reflexionar sobre les decisions que es prenen. Les meves idees sobre la maternitat també van molt lligades a la reflexió i a la consciència. Escoltar l’instint no és contradictori amb ser conscients del que fem i perquè ho fem, i en pensar en les conseqüències de les nostres eleccions. La consciència ens permet ser més coherents, viure més cada moment i gaudir més de la maternitat.