Obro el ulls i la trobo mirant-me. Em somriu i després m’agafa el nas i riu. Ens abracem i estem una estona més al llit, tranquil·les. Al final té ganes d’aixecar-se, s’asseu i saluda les gosses amb la mà, i riu més. Veu al papa al meu costat i s’hi tira al damunt, amb un somriure grandiós.

Sí, estic cansada i tinc més son, però tinc un somriure a la cara igualment (no cada dia però gairebé sempre!). Així és compartir el llit amb la nostra filla. Ens despertem més o menys així cada dia. Ha canviat i anirà canviant, però el que no canvia és obrir el ulls i veure-la, feliç, al nostre costat. I no ho canviaria per res del món. Ni per més hores de son, ni per més temps per a mi. Per res.

Entenc les raons per les quals la majoria de pares del món occidental no ho fan. Entenc que sol ser per conveniència, conveniència pels pares. A vegades també volem que els petits i petites siguin independents, ens preocupa que sempre vulguin estar al nostre costat i no volar. Però aquesta és una idea falsa. Recordem que els nadons neixen amb només un 25% del volum cerebral d’un adult. Els nadons no estan, en absolut, biològicament preparats per ser individus autònoms. La seva existència només té sentit al costat de la mare, i tot el seu entorn és únicament el cos matern. La independència ja arribarà, quan sigui hora.

Dormir en habitacions separades també és un estàndard cultural que sovint no posem en dubte. Però, què faríem si visquéssim al bosc, si fóssim “silvestres”? Deixaríem els nostres fills i filles dormint lluny de nosaltres? No. La qüestió és que evolutivament, tant fills com mares estem preparats per dormir a prop l’un de l’altre, no separats. El contacte físic, sentir com respirem, com ens movem a la nit, són aspectes importants pel correcte desenvolupament dels nadons, pel vincle mare-fill, i pel benestar de la pròpia mare. Un dels pioners en l’estudi del son de mares i nadons, James McKenna, ho posa així en un article publicat a Neuroanthropology:

Les respostes neurològiques dels nadons als olors materns, moviment i tacte redueixen els plors i regulen de manera positiva la respiració, temperatura, absorció de calories, nivells d’hormones de l’estrès, sistema immunitari i oxigenació del nadó. […] A no ser que es faci de manera perillosa, dormir al costat de la mare és bo pels infants. La raó per la qual això passa és perquè… és el que se suposa que ha de passar.

A més, dormir a prop de la mare redueix la probabilitat de síndrome de la mort sobtada infantil (SIDS en anglès) si es fa de manera segura. Un dels fets que es creu que en pot ser la causa és que els infants que dormen al costat de la mare es desperten més sovint. Tot i que d’entrada això pot semblar un desavantatge per la mare, no ho és,  ja que és molt més fàcil donar el pit estirada que haver-se d’aixecar i despertar completament per atendre un nadó que està lluny o fins i tot en una altra habitació. A més, si ens forcem a dormir separats, el cansament pot portar-nos a provar estratègies com per exemple deixar plorar els infants fins que s’adormin, amb conseqüències dolentes pel desenvolupament físic i emocional del nadó i pel nostre vincle. Dormir junts, o molt a prop, afavoreix l’alletament de nit, el descans de la mare i en definitiva, el benestar de tots.

Dormir amb la nostra filla és tan natural com menjar. No podria imaginar fer-ho de qualsevol altra manera. No puc pensar en cap raó per la qual no ho faria. Com es podria sentir segura estant sola en una habitació fosca i silenciosa? Fins i tot nosaltres, adults, escollim dormir acompanyats de persones amb qui estem a gust, si podem. Perquè hauríem de privar als més petits de fer el mateix? Com diu el pediatre Carlos González: “Dormir sols és una costum que tenen alguns humans entre els 5 i els 20 anys.” Espero que molts pares, mares i nadons gaudeixin d’aquests primers anys dormint junts.